Les Grans Mentides dels pares.

Us vull contar un secret: Espinete... no existeix. És un eriçó que interpreta el paper d'Espinete. A més el pobre està encasellat.

I és que de petits vivíem enganyats... i els nostres pares eren els principals responsables. No dubtaven en recórrer a qualsevol mentida amb la condició de aconseguir els seus objectius. Per exemple, a l'hora del menjar, si no volies menjar, t'intentaven fer creure que la cullera amb el puré de verdures era... un avió. Vaya símil més encertat! De fet creien que l'única cosa que li faltava per a se mes paregut era el so del motor. I aquí els veies fent el BRRRRRRRR. Clar, ells pensaven: 'Si el nen no vol menjar-se puré... segur que es menja un avió'. A més et feien responsable de la bona alimentació de tota la teva família: 'Aquesta pel papa. Aquesta per la tia. Aquesta per la teva cosina la de Conca... O sigui, havies de menjar tu per tots.

De vegades les seves mentides aconseguien just el contrari al que es proposaven. Per exemple, per a aconseguir que ens dormíssim es van inventar les nanes. La música era apropiada, però fallaven en la lletra, com aquesta que deia: 'Dorm-te nen, dorm-te ja, que ve el Coco i et menjarà... I tu pensant: 'Com? Que vindrà qui? Després de la informació que m'acabes de proporcionar... tu vols que m'adormi? Així que et passaves tota la nit amb els ulls com los plats, no fos cas que li donés per aparèixer al maleït coco... Així almenys si venia t'enxampava despert.

O quan ens duien al metge també recorrien a l'engany i et deien coses com: 'Tonto, si no te farà res!... o tonto, que ja veuràs com al final el doctor et regala una piruleta' 'Una piruleta? Haveu dit abans! Ràpid! A que esperes? Operam sense anestèsia! Quan acabave la consulta el metge et deia: 'Venga chaval, això es per tu, pel valent que has sigut! (i tu encara amb els nervis en el cos) i el que et donava era el palito amb el qual t'havia examinat. I damun, tamare havie de saltar: 'Què es diu?' 'Que que se diu? ranci de m****! Què has fet amb la resta del gelat?'
Què esperaven que diguéssim? 'Moltíssimes gràcies. Lo que lluiré al cole en este palo, tío.' 'Buah, qne enrrolla't lo teu metge, te cambio lo palo par la meua play.', 'Ens deixes jugar a nosaltres amb el teu palito?' Au va home.

Altra tècnica que empraven los grans per a enganyar-nos era la d'associar una mica que no ens agradava gens amb alguna cosa que ens agradés molt. Amb aquesta idea es van inventar els jocs educatius. Vaya mania amb que aprenguéssim jugant! Que si la bola de platja mapamundi, els llapis amb la taula de multiplicar, el puzle d'Espanya per comunitats... Els nostres pares prenien nota d'aquesta idea d'associar una mica bo amb alguna cosa dolent i et sorprenien dient coses com: 'Anem a jugar a recollir la teva habitació', 'Anem a jugar a recollir la teva habitació...?' Però se veritat se pensavem que som tontos o que?... És com si tu li dius a la teva parella: 'Anem a fer l'amor planxanme els pantalons!'

I com conclusió, la frase amb la qual els pares posaven fi a totes les nostres preguntes. 'Papa, Per que les noies (o els nois en el cas d'elles) són tan rares?' 'Fill, quan siguis major ho entendràs...' Doncs també en això ens van mentir.